Imatge: Rafael Sanzio, “L’escola d’Atenes”, 1483-1520, Vaticà.
Els presocràtics
Podríem dir que amb els filòsofs presocràtics va germinar el que després seria la veritable filosofia com a ciència. És amb ells amb qui es produeix el pas el mite al logos i s’intenta tossudament trobar explicacions que no transcendeixin la naturalesa ni busquin auxili en cap intervenció divina. La llista abasta des de Tales fins a Demòcrit, un període, els segles VI-V a.C., en el qual es van produir també condicionaments socials que van propiciar que la resposta a la curiositat -l’origen, segons Aristòtil, de la filosofia- passés inexorablement per l’ús imperatiu de la raó, és a dir, pel pas del mite al logos.
Sòcrates
Sòcrates: filòsof atenès (470-399 a. C.), fill de Sofronisc i Fenàrete, va baixar, com ens recorda Ciceró, la filosofia del cel a la terra, i amb ell i els sofistes la filosofia va canviar el seu centre d’interès des de la reflexió sobre la naturalesa (φύσις) a la reflexió sobre l’home. Gràcies a l’obra de Xenofont i Plató, entre d’altres, sabem moltes coses sobre la vida i la mort de Sòcrates, fins i tot que va aprendre el seu mètode filosòfic, la ironia i la maièutica, gràcies a l’ensenyament d’una dona: l’hetera Diotima de Mantinea, o que fou amic d’Aspàsia, la companya sentimental de Pèricles, i segons els autors clàssics mestra del filòsof en retòrica (Plató, Menexen 235 e; Xenofont, Memorables II, 6, 6; Plutarc, Vida de Pèricles 24, 5; Ateneu, Convit dels savis V, 219 b-219 e). Així mateix, no podem oblidar que l’art de la maièutica té molt de semblant amb la professió de la seva mare: llevadora (μαῖα o μαιεύτρια, entre moltes d’altres denominacions).
Plató
Plató: filòsof atenès (427-347 a. C.), deixeble destacat de Sòcrates, i fill d’Aristó i Perictione, va seguir l’estela del seu mestre i sota l’aparent defensa d’una igualtat del sexes perpetuà una concepció patriarcal i defensora de la superioritat natural dels homes sobre les dones. El fet que aquesta fou l’opció de Plató té una gran importància per a la història de la dona a l’antiguitat, ja que l’Acadèmic es va convertir, juntament amb Aristòtil, en el filòsof en majúscules i, per tant, la seva ombra va ser tan allargada que fins i tot arriba fins els nostres dies. Se’l pot entendre, que no justificar, pel fet de què Plató sigui fill del seu temps i, així, la seva concepció sobre la dona no difereix gaire de les idees dominants sobre les diferències del sexes a l’Atenes del segle V i IV a. C. Al seu favor, però, sí cal destacar que en la seva obra no trobem expressions ofensives contra les dones, ni la ira tan comuna de l’imaginari grec sobre la por que generen les dones, una emoció irracional que provoca en paral·lel un sentiment de rebuig i hostilitat contra el sexe femení.
- Plató i les dones de la ciutat ideal
- Plató_Homosexualitat femenina
- Plató_Política (a)
- Plató_Política (b)
Aristòtil
La reflexió filosòfica d’Aristòtil (384-322 a. C.) sobre la dona és, sens dubte, la que més influència ha tingut al llarg dels segles, tant per la importància del qui va ser considerat com el Filòsof, com perquè l’Estagirita va reflexionar sobre el paper i funció de la dona des d’un punt de vista social i polític, així com per la seva justificació de la subordinació femenina per raons de caràcter biològic. En alguns aspectes va continuar la reflexió dels filòsofs presocràtics, però en conjunt va anar molt més enllà, en especial perquè amb ell s’inaugura la biologia com a ciència, si bé donant un vernís de cientificitat a una bona colla de prejudicis i tòpics sobre la inferioritat de les dones heretats de la tradició misògina grega, i presentant aquesta subordinació femenina als homes com quelcom justificat per la pròpia naturalesa.
